Introducció a la botànica    

La tija

És l'òrgan aeri de les plantes vasculars, sobre el qual es disposen els òrgans vegetatius principals de les plantes (fulles i gemes vegetatives) i els de fructificació (flors, fruits i gemmes de flor), a més a més de ser la via principal de conducció de saba bruta i elaborada a totes les parts de la planta. La tija prové de la gèmmula de l'embrió i creix en longitud gràcies al con vegetatiu situat a l'extrem superior del mateix.
PARTS DE LA TIJA 
  • NUS, zona de la tija on s'insereixen una fulla i una o més gemmes. 

  • ENTRENÚS, zona de la tija que es troba compresa entre dos nusos. 

  • GEMMES, espècie d'engrossiments que apareixen als nusos conjuntament amb les fulles, a les quals s'hi troben els primordis dels brots i/o de les flors noves.  

TIPUS DE TIJA
  • HERBÀCIES, són aquelles tiges sempre flexibles i tendres de coloració verda, per las qual cosa estan en disposició de fotosintetitzar. Aquest tipus de tija es presenta a les plantes de la família de les Gramínies (blat, ordi) i a les plantes de cultiu anual o de temporada (pensaments, petúnies, hermoses)

  • LLENYOSES, són les de consistència dura i rígida, de vegades amb certa flexibilitat. En aquest tipus de tiges les cèl·lules han acumulat lignina a la seva paret cel·lular en un procés de lignificació resultat del creixement secundari de la tija. Aquestes tiges són les més comunes als arbres (pi, alzina) i arbustos (marfull, romaní).

  • SEMILLENYOSES, són les tiges de consistència intermèdia entre les herbàcies i les llenyoses. És molt comuna a les plantes denominades subarbustives (geranis, hortènsies).

Per la seva situació, les tiges poden ser aèries o subterrànies, segons el seu desenvolupament tingui lloc per sobre de la seva superfície del sòl o per sota.

Pel que fa a les TIGES AÈRIES podem distingir:

  • CANYA, tija cilíndrica amb nusos molt marcats. És típica de les gramínies i sol presentar una coloració verda amb la resta de la planta, encara que esgrogueeix i mor amb la fructificació. Algunes canyes poden ser buides (blat) o massisses (blat de moro).

  • TRONC, és una tija erecta i ramificada, de consistència llenyosa molt desenvolupada als arbres i de creixement limitat als arbustos. És forma amb el creixement secundari de les plantes quan a la tija herbàcia es comencen a diferenciar els teixits conductors del floema i de l'escorça cap a l'exterior i del xilema i la medul·la cap a l'interior, la qual cosa queda reflectida en anells concèntrics per cada estació de creixement.

  • ESTOLÓ, tija de consistència herbàcia prostrada o ajaguda que es desenvolupa horitzontalment i és capaç de desenvolupar arrels adventícies donant lloc a noves plantes.
  • ESTÍPIT, és la tija de les palmeres. Malgrat ser plantes monocotiledònies, les palmeres presenten una espècie de creixement secundari en gruix en la tija que en un principi era herbàcia. Encara que no s'arriba a diferenciar ni una veritable escorça ni una estructura interna de vasos conductors i d'anells concèntrics, es desenvolupa una massa informe i fibrosa que es fa més fosca i dura en la superfície.

  • CLADODIS, són tiges carnoses típiques de les Cactàcies que emmagatzemen aigua i substàncies de reserva. A la majoria dels cactus, especialment els del gènere Mamillaria i similars, la tija es presenta en forma d'una esfera recoberta de punxes que són les fulles reduïdes a la mínima expressió per tal d'economitzar l'aigua al màxim. En el cas de la xumbera (Opuntia), la tija és una estructura ovalada i plana amb idèntica funció.
  • FILOCLADIS, algunes plantes presenten unes tiges molt aplanades i transformades en falses fulles. Aquest és el cas del galzeran (Ruscus aculeatus). De les gemmes que hi ha al mig de les tiges (falses fulles) apareixen les flors i els fruits de color vermell i ben be sembla que surtin del bell mig de la fulla la qual cosa no seria possible.

  • PROSTATS I RADICANTS. Hi ha tot un grup de plantes que presenten unes tiges reptants i esteses sobre el terra, que a diferents alçades de la tija van desenvolupar noves arrels adventícies (sense que suposin el desenvolupament d'una nova planta o fillol en el cas dels estolons) que van ancorant la planta a mesura que es desenvolupa en longitud, com en el cas dels créixens (Nasturtium).

Entre les TIGES SUBTERRÀNIES podem distingir tres tipus diferents.

  • RIZOMES. Són tiges que creixen horitzontalment per sota del terra. De les seves gemmes es desenvolupen brots verticals cap a l'exterior perquè acostumen a aparèixer actualment. Un cop morta la part aèria el rizoma es el dipositari  de les reserves i nutrients on queden emmagatzemats i a disposició de la planta per a propera estació de creixement. Aquest es el cas del gram (Cynodon dactylon) i la Canna.
  • TUBERCLES. Són tiges hipògees o subterrànies engrossides i plenes de substàncies de reserva. Les gemmes d'aquestes tiges també emeten brots que surten cap a l'exterior i desenvolupen la planta completa. Com a exemple hi ha la patata (Solanum tuberosum).
  • BULBS. Són tiges curtes amb arrels fibroses o fasciculades a la part inferior i amb una gema superior protegida per un bon nombre de fulles carnoses modificades (catàfils) on s'emmagatzemen substàncies de reserva. Com a exemples hi ha el bulb tunicat de la ceba (Allium cepa), el bulb massís de les tulipes (Tulipa) i el bulb esquamós del narcís (Narcissus).

MODIFICACIONS DE LES TIGES

Les tiges per tal d'adaptar-se al medi en el que creixen, podem presentar diferents modificacions, en funció de les necessitats de cada planta en concret. Entre les condicions més importants a superar, a aprofitar hi ha l'aprofitament de la humitat, l'aigua i la llum, i la defensa en front dels herbívors i altres animals.

  • CIRCELLS. Són el principal mitjà que utilitzen les plantes per a poder enfilar-se per sobre de les capçades dels arbres i poden arribar a obtenir la llum del sol suficient per al seu desenvolupament, a més a més d'aprofitar millor la humitat ambiental. Hi ha diferents tipus de circells .

  • TIGES VOLUBLES. Hi ha plantes que en lloc d'elevar-se del terra amb l'ajut d'alguna estructura de subjecció simplement s'emboliquen en qualsevol tutor proper aprofitant la volubilitat o capacitat de la tija d'envoltar-lo degut a la seva flexibilitat. Aquest es el cas de diferents enfiladissees com la corretjola (Convolvulus arvensis) que mirada des de dalt gira cap a l'esquerra, i el lúpol (Humulus lupulus) que gira cap a la dreta. Algunes tiges s'ajuden, a més a més, amb arrels adventícies adherents com en el cas de l'heura (Hedera helix) o amb agullons com l'esbarzer (Rubus fruticosus).
  • ESPINES CAULINARS. Són porcions de tija fortament lignificades i endurides, acabades amb una punta aguda. Sovint es confonen amb els agullons, que només són formacions epidèrmiques que es desprenen fàcilment de la tija amb una simple pressió. Les espines es troben en plantes com les argelagues (Genista scorpius) i les acàcies de les tres punxes (Gledistia triacanthos).

Per contra els agullons es troben als esbarzers, als rosers i a les falses acàcies (Robinia pseudacacia).

  • TRICOMES o PÈLS. Són cèl·lules epidèrmiques de la tija que es perllonguen més o menys cap a fora. Quan l'epidermis d'una planta és llisa i sense pèls parlem d'una planta o tija GLABRA, mentre que si presenta pèls rep diferents nom segons siguin aquests en abundància i longitud.

    • PUBESCENT. Pèls curts i suaus.

    • PELUDA. Pels nombrosos i curts semblants al vellut.

    • SEDOSA. Pèls fins i brillants.

    • HIRSUTA. Pèls rectes i rígids.

    • HÍSPIDA. Pèls rectes, rígids, endurits i punxents.

    • TOMENTOSA. Pèls ramificats, entrellaçats i molt espessos.

RAMIFICACIONS DE LES TIGES

Hi ha plantes que formen només una sola tija, però en la majoria dels casos no és així i les plantes ramifiquen de diferents formes donant lloc al port característic de l'espècie.

Hi ha dos tipus bàsics de ramificació:

  • DICOTÒMICA o TERMINAL. En aquest tipus de ramificació apareixen dues gemmes terminals a l'extrem final de la tija, de manera que al créixer, donen lloc a dues branques de la mateixa categoria.

  • LATERAL. A la majoria de les plantes les gemmes es reparteixen al llarg de la tija seguint un criteri determinat per l'aparició de les fulles en el desenvolupament dels brots o FILOTAXI. Les gemmes que hi ha a l'aixella de cada fulla broten donant lloc a brots laterals a tot el llarg de la tija mantenint una gemma terminal o principal única. La FILOTAXI correspondria al nombre de voltes que donen helicoidalment al voltant de la tija per a fer coincidir dues gemmes en una mateixa vertical. Aquest tret és característic de cada família.

En el cas de les Rosàcies cal donar dues voltes completes sobre l'eix o la branca per a fer coincidir dues gemmes en la mateixa vertical. En aquestes dues voltes apareixen cinc gemes, de manera que inicia el següent nivell. Així diem que les Rosàcies tenen filotaxi 2/5.